Entrevista a Alex Crivillé

 “ Vaig començar a competir arreu d’una promoció. Buscaven un pilot, tipo Operación Triunfo, però de les motos”

Alex Crivillé ens concep una estona del seu temps lliure i ens cita a la casa familiar on va créixer i on encara viu la seva mare. Tot i tenir una agenda carregada de viatges, compromisos i treballs ens acull amb simpatia i timidesa. El dia és molt solejat i seure sota l’ombra és el millor remei. L’expilot ens rep just a les portes de casa i ens convida a seure sota el porxo. L’Alex es mostra natural, senzill i vestit de forma còmode amb unes ulleres de sol ens adonem que encara que és considerat un dels millors pilots de la seva generació  i campió del món en el 1999 no deixa de ser una persona.

“L’afició a les motos em ve de tradició”. Des de petit Crivillé ja seguia les passes familiars. Recorda cóm el seu germà competia al campionat d’Espanya i al 24 hores de Montjuic, i ell anava seguint els seus passos. “ El meu tiet Blai pujava a Barcelona i les meves cosines muntaven a moto. Sempre hem olorat olor a gasolina a casa”. Ja ens ho diu ell, les motos li corrien per les venes. Sembla que el seu tiet Blai va ser una figura important en la seva infància i es que mentre recorda les seves primeres passes al món del motor, parla molt d’ell. “El meu tiet va fer un prototip de moto per a les seves filles i desprès aquestes me les deixaven a mi, jo deuria de tenir quatre anys, però la primera moto que hem van regalar va ser a l’any següent”.

Deu anys més tard començava a competir a la categoria juvenil arreu d’una promoció. “ Buscaven un pilot, com a Operación Triunfo però de motos. Hem vaig presentar a les proves, em van donar un número i vaig estar esperant durant tot el matí per fer-ne tres voltes. Vam ser els segons més ràpids i al veurem tant jove em van seleccionar pel campionat d’Espanya”. El primer any no va tenir res de sort, sortint de la mateixa casa on ens trobàvem va patir un accident amb un cotxe que passava i li va trencar la mà. El segon any es va fer amb el Campionat d’Espanya Junior. La seva passió sempre havien sigut les motos i les competicions, per això, desprès d’acabar l’EGB va fer la formació professional en tecnologia, compaginant-lo amb les carreres     “allò que m’agradava realment”.

En 1989 va guanyar el campionat de 125ccc i des de aquell moment va anant escalant de mica en mica. El seu nom passejava arreu del món i el seu poble, Seva, va ser anomenat en diverses vegades. Per això, el van començar a nomenar com “el nen de Seva”. “Quan vam guanyar els mundials de 125 i 500, vam fer la celebració a Seva, la gent pujava de tots llocs de Barcelona  i per aquestes celebracions em van deixar aquest mot”, del qual se sent molt orgullós. “ El dos mundials van ser molt importants, en 125 vaig aconseguir ser el campió més jove de la historia, i en 500 vaig ser el primer espanyol en aconseguir aquesta categoria”, recorda.

  

L’any 1999 el recorda com el “boom”. La cursa final la va veure al voltant de 6 o 7 milions de persones per televisió i de cop i volta es va veure en una pujada professional. “ No podia anar en lloc sense que em demanessin fotos, autògrafs… però ho vaig portar bé perquè ja havia guanyat el mundial de 125ccc. Ara ja es fixen en Márquez o Lorenzo, però tot i així encara recorden aquella època”.

Als 46 anys i ara que està retirat com a pilot, gaudeix de la família, els fills i els seus petits hobbies. “ Quan no estic pels circuits m’agrada competir amb cavalls”. Ja ho feia quan corria per treure pressió, canviar d’aires, estar en contacte amb la natura i l’animal, però una vegada retirat “ vaig agafar en serio les competicions de cavalls i ara competeixo internacionalment”. Home senzill que gaudeix estar prop de casa i orgullós de viure en una zona privilegiada i “preciosa amb el mar, la muntanya i que enyoro bastant quan viatjo”. Desprès de recordar molt bons moments, també ens parla cóm la política es capfica en el món esportiu. Ens explica que l’any 1995 va guanyar una carrera a Catalunya i va sonar l’himne dels segadors. “Políticament no va agradar i em van aconsellar que portes sempre les dues banderes, catalana i espanyola”. Desprès d’aquesta victòria mai més ha sonat aquest himne.

Ja al final de la conversa li preguntem sobre el futur. “ El futur ja l’estic vivint”. Encara està relacionat al món de les motos, com comentarista a Movistar Televisió. Encara que ser pilot era el seu somni ens reconeix que tot té una època, que tot acaba i s’han d’obrir altres camins. “ Estic content. M’ho passo molt bé”. Ara dedica molt més temps a la família, els nens, els cavalls... “ És una altra historia”. Pel que fa al seu nen no creu que es dediqui a les motos. “ Per ser pilot has de néixer. Jo penso que si l’he de pressionar per a que corri, malament”. Concloem l’entrevista, ens reconeix que li ha passat ràpid i ara és ell qui ens pregunta sobre nosaltres, quina edat tenim, què fem i ens desitja bona sort.  

Color: Blau

Numero: 28

Paraula: Felicitat

Cançó: Camins

Dibuix animat de d’infància: Pantera Rosa

Referent: Quan competia era Mike Doohan però ara ja retirat, cap en concret.

Lloc per viure:  Osona

Un indret per desconnectar: Les illes

Una mania abans de córrer: posar-me el guant dret abans que l’esquerra, pujar a la moto pel cantó esquerra, aixecar-me del llit pel cantó dret.

Tres trets: Fred, Calculador, Agressiu / amb personalitat

Punt dèbil: Quan competia em deien que era massa bona persona. Massa bo en moments durs.

Una por: La vida. Cóm está anant el món; misèria, guerres, atemptats…

Tresor o  amulet: Amulet no, però sol encomanant-me. Sóc creient però no practicant. Però sempre que pujava a la moto m’encomanava  a Deu.

Somni: ja s’ha fet realitat. Campió del món.

Lema: “No hay mal que por bien no venga”. Sempre has de ser positiu i encara que et vingui una desgracia has de seguir.