Entrevista a Alex Crivillé

 “ Vaig començar a competir arreu d’una promoció. Buscaven un pilot, tipo Operación Triunfo, però de les motos”

Alex Crivillé ens concep una estona del seu temps lliure i ens cita a la casa familiar on va créixer i on encara viu la seva mare. Tot i tenir una agenda carregada de viatges, compromisos i treballs ens acull amb simpatia i timidesa. El dia és molt solejat i seure sota l’ombra és el millor remei. L’expilot ens rep just a les portes de casa i ens convida a seure sota el porxo. L’Alex es mostra natural, senzill i vestit de forma còmode amb unes ulleres de sol ens adonem que encara que és considerat un dels millors pilots de la seva generació  i campió del món en el 1999 no deixa de ser una persona.

“L’afició a les motos em ve de tradició”. Des de petit Crivillé ja seguia les passes familiars. Recorda cóm el seu germà competia al campionat d’Espanya i al 24 hores de Montjuic, i ell anava seguint els seus passos. “ El meu tiet Blai pujava a Barcelona i les meves cosines muntaven a moto. Sempre hem olorat olor a gasolina a casa”. Ja ens ho diu ell, les motos li corrien per les venes. Sembla que el seu tiet Blai va ser una figura important en la seva infància i es que mentre recorda les seves primeres passes al món del motor, parla molt d’ell. “El meu tiet va fer un prototip de moto per a les seves filles i desprès aquestes me les deixaven a mi, jo deuria de tenir quatre anys, però la primera moto que hem van regalar va ser a l’any següent”.

Deu anys més tard començava a competir a la categoria juvenil arreu d’una promoció. “ Buscaven un pilot, com a Operación Triunfo però de motos. Hem vaig presentar a les proves, em van donar un número i vaig estar esperant durant tot el matí per fer-ne tres voltes. Vam ser els segons més ràpids i al veurem tant jove em van seleccionar pel campionat d’Espanya”. El primer any no va tenir res de sort, sortint de la mateixa casa on ens trobàvem va patir un accident amb un cotxe que passava i li va trencar la mà. El segon any es va fer amb el Campionat d’Espanya Junior. La seva passió sempre havien sigut les motos i les competicions, per això, desprès d’acabar l’EGB va fer la formació professional en tecnologia, compaginant-lo amb les carreres     “allò que m’agradava realment”.

En 1989 va guanyar el campionat de 125ccc i des de aquell moment va anant escalant de mica en mica. El seu nom passejava arreu del món i el seu poble, Seva, va ser anomenat en diverses vegades. Per això, el van començar a nomenar com “el nen de Seva”. “Quan vam guanyar els mundials de 125 i 500, vam fer la celebració a Seva, la gent pujava de tots llocs de Barcelona  i per aquestes celebracions em van deixar aquest mot”, del qual se sent molt orgullós. “ El dos mundials van ser molt importants, en 125 vaig aconseguir ser el campió més jove de la historia, i en 500 vaig ser el primer espanyol en aconseguir aquesta categoria”, recorda.

  

L’any 1999 el recorda com el “boom”. La cursa final la va veure al voltant de 6 o 7 milions de persones per televisió i de cop i volta es va veure en una pujada professional. “ No podia anar en lloc sense que em demanessin fotos, autògrafs… però ho vaig portar bé perquè ja havia guanyat el mundial de 125ccc. Ara ja es fixen en Márquez o Lorenzo, però tot i així encara recorden aquella època”.

Als 46 anys i ara que està retirat com a pilot, gaudeix de la família, els fills i els seus petits hobbies. “ Quan no estic pels circuits m’agrada competir amb cavalls”. Ja ho feia quan corria per treure pressió, canviar d’aires, estar en contacte amb la natura i l’animal, però una vegada retirat “ vaig agafar en serio les competicions de cavalls i ara competeixo internacionalment”. Home senzill que gaudeix estar prop de casa i orgullós de viure en una zona privilegiada i “preciosa amb el mar, la muntanya i que enyoro bastant quan viatjo”. Desprès de recordar molt bons moments, també ens parla cóm la política es capfica en el món esportiu. Ens explica que l’any 1995 va guanyar una carrera a Catalunya i va sonar l’himne dels segadors. “Políticament no va agradar i em van aconsellar que portes sempre les dues banderes, catalana i espanyola”. Desprès d’aquesta victòria mai més ha sonat aquest himne.

Ja al final de la conversa li preguntem sobre el futur. “ El futur ja l’estic vivint”. Encara està relacionat al món de les motos, com comentarista a Movistar Televisió. Encara que ser pilot era el seu somni ens reconeix que tot té una època, que tot acaba i s’han d’obrir altres camins. “ Estic content. M’ho passo molt bé”. Ara dedica molt més temps a la família, els nens, els cavalls... “ És una altra historia”. Pel que fa al seu nen no creu que es dediqui a les motos. “ Per ser pilot has de néixer. Jo penso que si l’he de pressionar per a que corri, malament”. Concloem l’entrevista, ens reconeix que li ha passat ràpid i ara és ell qui ens pregunta sobre nosaltres, quina edat tenim, què fem i ens desitja bona sort.  

Color: Blau

Numero: 28

Paraula: Felicitat

Cançó: Camins

Dibuix animat de d’infància: Pantera Rosa

Referent: Quan competia era Mike Doohan però ara ja retirat, cap en concret.

Lloc per viure:  Osona

Un indret per desconnectar: Les illes

Una mania abans de córrer: posar-me el guant dret abans que l’esquerra, pujar a la moto pel cantó esquerra, aixecar-me del llit pel cantó dret.

Tres trets: Fred, Calculador, Agressiu / amb personalitat

Punt dèbil: Quan competia em deien que era massa bona persona. Massa bo en moments durs.

Una por: La vida. Cóm está anant el món; misèria, guerres, atemptats…

Tresor o  amulet: Amulet no, però sol encomanant-me. Sóc creient però no practicant. Però sempre que pujava a la moto m’encomanava  a Deu.

Somni: ja s’ha fet realitat. Campió del món.

Lema: “No hay mal que por bien no venga”. Sempre has de ser positiu i encara que et vingui una desgracia has de seguir.

365 días

Hacía 365 días que Marta había cumplido su sueño.  Se sentía una mujer superior, con poder y energía. Su felicidad era tan inmensa, que cualquier pensamiento egoísta quedaba perdonado. Preparó café para dos. Cogió su taza y dejó la otra enfrente de ella, en el sitio vacío. El aroma a café le inundaba la cabeza de recuerdos. De los días aquellos, dónde su carrera colgaba de un hilo y dependía de sus seguidores. Hacía 365 días que tachó el último quehacer de su lista y rompía el papel en pedazos para crear una nueva realidad, la cual podía soñar, para más tarde representarla. Entre sus manos, el tacto caliente de la cerámica hizo que regresara al presente. Tenía lágrimas en los ojos, y es que desprenderse de todo aquello en lo que había creído fue más difícil de lo que Marta había pensado. No recordaba cuando fue la última vez que lloró de verdad. Quizás 365 días atrás. Con la muerte de Jaime. Acabó de desayunar y salió a la calle. El mundo anunciaba la llegada de la primavera, la luz inundaba el cielo de color y por una extraña razón, Marta se sentía más libre que nunca. Cogió la vieja bicicleta y se marchó por el camino largo, hasta el lago. Durante el trayecto dejó miles de sonrisas a su paso, a la gente, a los niños, a las flores, al cielo, a él.

Cuando Marta era una niña veraneaba en un pequeño pueblo apartado de la ciudad rodeado de un gran rio. Le gustaba cómo el aire fresco de la montaña la envolvía mientras paseaba con su bicicleta nueva. Todas las tardes pedaleaba tanto, que el calor le nublaba la vista y le hacía parar cerca de la fuente o el río. Pero una tarde fue diferente. Cuando quiso dar marcha atrás se encontró dentro de un largo camino de tierra,  y más allá, un pequeño lago. Aparcó la bicicleta y deslizó su mano en el agua fresca. Al incorporarse vio una larga silueta de un muchacho que la miraba. Nadie sabe qué pasó aquella tarde, solo que desde ese momento, no dejó de visitar aquel lugar. La suerte no acompañó a la niña y cuando terminó el verano fue la última vez que vio al muchacho, hasta hacía 365 días.

Ahora que habían pasado muchos años de aquello, Marta se dio cuenta de cómo actos tan  insignificantes pueden salvarte la vida. Cómo encontrarse una nota vacía junto al lago podía ser tan determinante. Jaime le dijo una vez que debía escribir una lista con los sueños que tenia por cumplir. “Pero solo se pueden escribir cuando tengas el alma perdida”, le repetía. “Entonces, solo entonces, podrás ir hacía ellos. Serán tus guías. Y cuando tache el último de ellos, te esperaré en el lago. Como prometimos.” Pero el mundo se le echó encima a Marta, la lista quedó enterrada, como Jaime, y solo volvió a la vida cuando supo que su alma estaba conectada a la de él, que sus listas solo eran una y que el último deseo de ambos era estar el uno con el otro.